El meu pare, Zhichen Bairochana, és un mestre dzogtxen. Avui dia, la gent generalment li diu Bairo Rinpoche. La meva mare, Kelsang Yudrön, habitualment coneguda com Mayum-La, és de Lhodrak, sud del Tibet. Es van trobar allà per primer cop quan la mare tenia dinou anys, i es van tornar a trobar en un lloc sagrat de Guru Padmasambhava conegut com Beyul (Vall Secreta) a la frontera del Tibet i Bhutan tres anys més tard.
Vaig néixer al lloc sagrat de Guru Padmasambhava conegut com Tso Pema, a Rewalsar, Himachal Pradesh, quan els meus pares estaven en pelegrinatge per l’Índia. El naixement va tenir lloc durant una cerimònia important de danses de lames i un festival sagrat de ganachakra que celebrava l’aniversari de Guru Padmasambhava i que dirigia Sa Santedat l’anterior Dujom Yeshe Dorje, que era un mestre d’aquesta era realitzat i reconegut. És una llàstima que la meva memòria no pugui anar cap enrere fins al moment del meu naixement. D’acord amb les històries que he reunit d’altres, va ser un d’aquells rars, magnífics i inoblidables dies preciosos que només es poden esperar de tant en tant. La major part dels grans mestres realitzats de dzogtxen, que acabaven de fugir del Tibet feia poc, estaven presents en aquell moment, celebrant l’aniversari de Guru Padmasambhava amb danses sagrades, juntament amb balls culturals de joves, nois i noies, vestits amb tota mena de vestits bigarrats. Acompanyaven la gran festa o ganachakra milers de fidels i pelegrins de tota la regió de l’Himàlaia. Estic orgullós d’haver nascut aquest dia en particular, i en aquest lloc especial, amb el sublim suport dels meus estimats pares. El meu nom, Jigme Padma Wangchen, em va ser donat pel sant mestre Dujom Yeshe Dorje amb les seves tradicionals felicitacions i benediccions divines. Des de llavors, estic sempre beneït i totalment protegit per ell i Guru Padmasambhava.
A l’edat de quatre anys, em van portar a Darjeeling, on és el meu monestir principal, com a la reencarnació de l’XIè Gyalwang Drukpa. Es deia que havia pogut reconèixer a alguns assistents que havien servit a l’XIè Drukpa tan aviat com van venir a visitar-me. No puc recordar aquestes coses. No obstant això, recordo haver dit als meus pares dos dies abans que l’anterior Thuksey Rinpoche vingués a veure’ns, que “un home amb barba blanca vindria aviat a buscar-me”. Realment no sé per què, però també recordo que estava molt content de ser considerat una reencarnació pel difunt Thuksey Rinpoche. Alguns van dir de broma que era perquè jo havia estat el pare biològic de l’anterior Thuksey Rinpoche, i com a conseqüència estava òbviament feliç de tornar a estar amb el meu fill, atès que Thuksey Rinpoche era fill únic del Xè Gyalwang Drukpa. Sigui quina sigui la raó, realment em sentia com a casa quan estava amb Thuksey Rinpoche, qui va ser el meu primer mestre espiritual profund, i també un suport emocional. Realment no em preocupa allò que em va fer sentir així. És el passat i el que haig de considerar és el futur i el present, si puc, o no puc pas, practicar com aquest mestre desitjava que ho fes. No obstant això, crec que hagués estat més fàcil per als meus pares, i per a mi com a nen petit, créixer d’una manera corrent.
Sigui com sigui, des de la primerenca edat de sis anys em van posar al programa d’estudi de tots els rituals tradicionals, així com a memoritzar els volums de les ensenyances espirituals budistes, entre d’altres. La major part dels meus estudis tradicionals i de memorització es van acabar a l’edat de 13 anys. El període més difícil de la meva vida havia passat. Vaig tenir una educació molt dura entre els 5 i els13 anys. La forma tradicional d’educar un nen no és gens fàcil. De fet, és un camí difícil pel qual cal obrir-se pas, però m’alegro d’haver-ho fet, doncs he constatat que em va produir un impacte durador i una seguretat que m’ha fet apreciar completament feliç la resta de la meva vida. No és com molts d’aquests nens moderns que són criats com a prínceps o princeses i passen la resta de les seves vides com a captaires demanant comoditat i felicitat, i que pateixen dia i nit per una immensa insatisfacció. El que vaig aprendre i vaig memoritzar en aquell període de temps no compta gaire, però l’experiència dels temps difícils que vaig passar ara m’és de gran ajuda. Realment sento que va ser un mètode que era molt necessari. No és estrany que els meus pares ignoressin els meus crits de auxili perquè demanessin a aquells mestres que em tractessin afablement. Sempre tenia el sentiment que no tenia ningú a qui demanar ajut, ni tan sols els meus pares, els quals, em vaig adonar més tard, van confiar immensament en el desenvolupament de la meva pròpia força.
Tenia un gran interès a aprendre els comentaris de la filosofia de la tradició budista tant com d’altres. Gràcies al nostre karma, vam tenir un gran abat que es deia Noryang del monestir de Zigar a l’est del Tibet, que tenia un coneixement infinit de tot el que és possible conèixer en aquest univers. Era realment un gran diccionari de l’univers sencer. Si sabies com fer-li una pregunta, ell sempre tenia la resposta correcta, no només sobre les coses religioses i espirituals, sinó també sobre coneixements generals, com ara política, economia, ciència i esports, si li preguntaves. A diferència de la major part de nosaltres, no tenia cap tipus d’orgull. Sempre va ser un gran exemple d’humanitat. La seva entrega única i la seva humilitat, combinades amb tot el seu coneixement, era realment magnífic.
Li vaig sol·licitar a través dels meus pares que fos el meu tutor, però ell no volia el nom de “tutor” ni cap tipus de estatus. No obstant això, va acceptar la petició d’ensenyar-me tot el que fos adient, i només si ho desitjava. Així que vaig tenir l’oportunitat d’or per estudiar amb ell tot el coneixement exterior, interior, així com secret, de la filosofia de l’univers durant gairebé vuit anys. Tanmateix, em penedeixo bastant que, a causa de la meva pròpia ignorància i impetuositat, així com de la mandra habitual dels adolescents, no vaig aprofitar tant com hagués pogut aquesta oportunitat d’or, tot i que en veritat em sento molt afortunat d’haver tingut en la seva presència una visió del karma just abans que morís a l’edat de 73 anys. Després del seu parinirvana, em vaig adonar que encara tenia molt més a aprendre i de fet més o menys vaig tenir una espècie de realització que el procés d’estudi en aquest món no havia d’acabar mai fins aconseguir el gran despertar.
Abans de complir els meus nou anys daurats, m’havia acostat humilment a Sa Santedat el Dalai Lama diverses vegades i discutit amb ell el curs de la meva educació futura. Després d’una llarga discussió sobre qui hauria de continuar la gran transmissió de la veritat universal amb total humilitat i sense contaminació de l’ego, i especialment sense els prejudicis sectaris entre les diferents escoles, Sa Santedat molt amablement va esmentar un gran mestre nyingma conegut com Ontrul Rinpoche. Va dir que no hi havia mestre com ell en cap de les ordes o escoles de tota la tradició del budisme tibetà: era algú que tenia un coneixement complet de la filosofia universal i no tenia cap concepte sectari. A més, era obvi que no era gens fàcil entrar en contacte amb ell, ja que fins llavors cap escola, institució o individu havien aconseguit tenir-lo com a mestre. Sa Santedat em va dir que jo seria el més afortunat si acceptava la meva sol·licitud. Vam decidir apel·lar aquest mestre, i Sa Santedat va dir que donaria el seu suport a la idea que fos el meu mestre. A més, vaig saber que aquest mestre provenia de la mateixa escola i del mateix monestir que el meu pare. Amb una recomanació del meu pare, li vaig enviar una carta de sol·licitud amb gran esperança i temor. Després d’un mes d’esperar ansiosament la seva resposta, va arribar una carta d’aquest mestre molt llarga i feliç amb moltes bones notícies, deia que estava esperant un deixeble anunciat o profetitzat, identificat pel seu Guru el 1930. El seu Guru havia dit que cap al final de la seva vida tindria l’oportunitat de ser beneficiós per a un ésser encarnat i que no hauria de deixar passar aquesta oportunitat quan arribés. La meva recerca d’un mestre li va fer pensar que era hora que m’ajudés a complir la profecia del seu Guru. Llegir aquesta carta va ser el moment més joiós que he experimentat en la meva vida.
Des d’aquell moment va ser alhora el meu estimat i respectat mestre, tot i que encara no l’havia conegut personalment. Al cap d’aproximadament un any, i durant més de nou, vaig començar a rebre les seves ensenyances i consells sobre diversos tipus de temes. Per a mi va ser l'”ull” correcte, no només en temes religiosos i espirituals, sinó també en la vida quotidiana. Encara que tenia un fort desig de passar la resta de la meva vida amb ell, aprenent les coses interminables del recipient que anomenem univers, i servint-lo, es diu que “El dimoni estarà molt actiu on déu estigui”. Així, vaig haver de interrompre el plaer d’estar amb ell, i per contra, deambular pel món fent el meu anomenat “deure”. Sempre vaig estar pensant a interrompre aquestes altres activitats tan aviat com complís certs aspectes de servir el llinatge i la gent del meu llinatge, i llavors tenir aquest mestre preciós de manera contínua durant la resta de la seva, o de la meva, vida. No obstant això, com tots sabem, aquests tresors sempre han de ser apreciats quan encara hi són accessibles. Mai es recomana deixar-los passar, tot i a costa de la teva pròpia vida. Certament, la bona sort d’estar amb ell i de cercar les benediccions infinites de la seva presència i de les seves ensenyances, mai va tornar a mi. Estic segur que ell no va quedar totalment satisfet amb el temps i l’esforç que vaig dedicar a les seves ensenyances. Per això, estic molt trist i mai em deslliuraré d’això. L’única manera de posar-hi remei és aconseguir el gran despertar en aquesta vida a través de la contemplació de les seves paraules i de l’exemple que generosament em va donar. Treballo molt dur a seguir el que ell em va mostrar realment com a camí de vida. Mai oblidaré la infinita bondat i el coneixement sublim que em va conferir en aquells meravellosos dies en què vam estar junts passant un temps fructífer cada dia del mes i cada hora del dia. Aquest mestre va ser un gran mestre no només quan m’ impartia ensenyances orals, sinó també quan cada moviment del seu cos i totes les converses, incloent-hi les bromes i els contes mundans, qualsevol cosa que sortís de la seva boca, tenia un efecte fantàstic en la meva ment per millorar i ser compassiu. A més, la quantitat d’alegria que es pot experimentar amb tan sols veure’l, és un recipient incommensurable i profund, la veritable influència de la seva pròpia bondat realitzada i del seu amor infinit.
Mentre aprenia estant amb ell, mai vaig somiar amb ell, pensava que això significava que ell era inseparable del meu cor i de la meva pràctica. No obstant això, un dia al matí molt d’hora, sense estar ell present físicament, el vaig veure venir cap a mi en un jardí que solíem visitar junts mentre parlàvem sobre Dharma. Ell tenia molta pressa i em va dir que se li feia tard per complir amb el seu compromís següent i que havia vingut només per acomiadar-se de mi. Va ser de fet un somni molt emotiu i molt curt. Al cap d’una setmana aproximadament, vaig rebre la notícia del seu parinirvana. Em vaig adonar que va ser el primer i l’últim somni en què ell apareixia. Va ser exclusivament per donar-me l’adéu final. Em va deixar sol en aquest planeta solitari i terrible, abans que tan sols aprengués a caminar-hi apropiadament. Ara sé que tots necessitem entomar la nostra pròpia llibertat per dirigir la nostra vida, però va ser molt poc el temps que el meu karma em va concedir per estar amb ell. Realment em penedeixo de no haver estat prou espavilat per renunciar a tot i aferrar-me a l’única oportunitat de servir que mai m’hagi donat en els meus milers de vides passades, present i futures. Malgrat tot, entenc que, quan s’abandona els mestres durant un període de temps y no hi ha gaire interacció espiritual amb els seus estudiants, ells tendeixin a deixar de desitjar viure durant més temps en aquest món i portin les seves activitats cap a un altre món per beneficiar els seus éssers. Encara espero amb confiança que hagi entès que el meu karma no em va permetre complir el compromís que tenia amb ell, i que no va ser perquè no estigués interessat en el camí espiritual.
A més, val la pena dir que tot i que jo vaig tenir una gran quantitat de mestres de diferents escoles de la tradició budista tibetana, que van ser igualment bondadosos i apreciats per mi, l’anterior Ontrul Rinpoche va ser el que va fer de mi una veritable persona. Podria dir que ell va ser el meu mestre fonamental, perquè a través de les seves ensenyances i estímuls, vaig poder apreciar l’essència bàsica de tots els mestres. No he tingut cap pensament negatiu sobre aquests mestres des que ell va obrir els meus ulls espirituals. No he tingut cap dubte en les meves pràctiques espirituals des que ell em va donar la torxa hàbil amb la qual treballar. A causa del seu exemple espontani, vaig començar a comprendre qui era jo, tant al nivell mundà com en l’espiritual. Em vaig adonar del que van significar els mestres per a mi a través de la simplicitat de la seva vida quotidiana. Totes les realitzacions que són possibles en la meva pràctica estan basades en la seva bondat. Ara que ell ja no és aquí en la seva aparença física, tot depèn de la meva diligència i de la meva disciplina interna.
De moment, això és tot sobre la meva biografia. Vaig escriure aquests apunts tot com van venir a la meva ment. Potser sigui una versió desmillorada de la meva biografia, que alguns de vosaltres vàreu veure a Internet. A més, no estic interessat a elucubrar sobre la meva vida emocional quotidiana, ni sobre les meves activitats del que s’anomena Dharma, perquè això és molt relatiu i poc interessant, ni tan sols de pensar-ho, si més no per a mi. Bon dia i bona nit a tothom.